És molt freqüent que ens sorgeixin dubtes de llengua catalana, i no només de gramàtica, sintaxi i morfologia, sinó també de puntuació, usos de majúscula i minúscula, de cursiva i de cometes, etc.
Inauguro el blog amb aquest article en què recullo deu errors freqüents en català, en particular d’ortografia, i en propers articles abordaré altres aspectes de tipografia i de puntuació. Som-hi!
1) hem / em / amb
La confusió a l’hora d’escriure aquestes paraules ve donada per la seva semblança fonètica. Cal fer-les servir segons el context:
– em: pronom feble de primera persona del singular que fem servir per substituir l’equivalent a “a mi”. O bé també quan és la marca de primera persona d’un verb pronominal:
Em va regalar un penjoll.
Em sento feliç.
– hem: auxiliar d’un temps compost (primera persona del plural) i sempre va acompanyada d’un participi (del verb que sigui), és a dir: hem + participi.
Hem vingut a fer-te una visita.
Hem anat a comprar al centre comercial.
– amb: preposició que expressa un acompanyament, un mitjà, un instrument, una manera determinada, etc.
Retallo la cartolina amb unes tisores.
Avui m’he llevat amb molta energia.
Vaig anar al cine amb ell.
2) duu / du / dur
Aquest verb té dues formes en la segona i la tercera persona del singular del present d’indicatiu, i també en la segona de singular de l’imperatiu. Ambdós son correctes.
Tu duus/dus un vestit vermell.
Ell duu/du les sabates desgastades.
I en l’imperatiu:
Duu/Du aquest plat a taula.
I com a infinitiu:
M’he compromès a dur a terme aquest treball.
3) conte / comte / compte / compta
Aquests quatre mots tenen una pronúncia molt similar i sovint confonem les seves formes escrites. Distingim-les:
– conte: alguns parlars del català del verb l’utilitzen com a sinònim del verb explicar (contar), tot i que potser és més conegut com a substantiu i sinònim de rondalla:
El pare m’explica un conte abans d’anar a dormir.
El pare em conta contes.
– comte: fa referència al títol nobiliari:
Guifré el Pilós va ser comte de Barcelona.
– compte: és l’acció de comptar o fer el càlcul d’una quantitat, o bé un substantiu:
La Maria ha fet el compte de tots els llibres que té a la prestatgeria.
He ingressat diners al compte corrent.
Tingues en compte que has d’anar vestit d’etiqueta.
Ves amb compte!
– compta: és la tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d’indicatiu del verb comptar, i també és la segona persona del singular de l’imperatiu d’aquest verb.
Ell compta les vegades que l’hi ha hagut de repetir.
Compta que tindràs feina [però: Tingues en compte que tindràs feina.]
4) amb relació a / en relació amb
Les locucions amb relació a i en relació amb signifiquen “pel que fa a” o “quant a” i es fan servir indistintament. En canvi, locució en relació a no és correcta.
Amb relació a l’oferta de feina, presento la meva candidatura.
En relació amb la queixa, demà presentaré una reclamació.
En relació a la queixa, demà presentació una reclamació.
5) degut a / a causa de
L’expressió causal degut a equival “a causa de” o “perquè”, però normalment s’utilitza incorrectament com a un calc de la locució castellana “debido a”. Per tant, s’ha de fer servir amb el sentit de a causa de, gràcies a, per culpa de…
S’ha de suspendre la videoconferència a causa de problemes tècnics.
Degut a problemes tècnics, la videoconferència se suspèn.
6) per què / perquè / per a què
– per què: introdueix frases interrogatives, ja siguin directes o indirectes. Equival a “per quina raó”
Per què has vingut?
L’Abel m’ha preguntat per què he vingut.
– perquè: indica finalitat i en alguns casos també equival a “ja que”.
T’he portat la pilota perquè juguis.
No surtis a fora perquè plou.
– per a què: equival a “per a quina finalitat” i també introdueix frases interrogatives, tant directes com indirectes.
Per a què vols el tornavís?
Pregunta-li per a què vol el tornavís?
7) sinó / si no
– sinó: és una conjunció adversativa i expressa la negació del primer de dos elements que es posen en relació.
No vol un gat, sinó un gos.
Tu no ets el culpable, sinó ella.
– si no: és l’expressió formada per la conjunció condicional “sí” i per l’adverbi de negació “no”.
Si no arribes puntual, perdràs el tren.
Si no hagués plogut, hauríem sortit a caminar.
8) L’ús de l’infinitiu per començar o introduir frases
En català, és incorrecte iniciar una frase amb infinitiu. Així doncs, cal evitar dir frases com:
Només dir/indicar/destacar/recordar que demà no hi haurà classe.
També afegir/comentar/assenyalar que el menjador estarà tancar.
La forma correcta és conjugar els verbs:
Només volem dir/recordar/assenyalar que demà…
Comentem/recordem/destaquem també que demà…
També voldria remarcar/afegir/repetir que…
9) quan / quant
– quan: és un adverbi de temps que fa referència a un moment concret.
Quan surtis de casa, tanca amb claus.
– quant: és un adjectiu que significa a “quina quantitat de” o bé “quin nombre de”. Cal recordar que la locució “quant a” és sinònima de “pel que fa a, respecte a”. Ara bé, és incorrecte la forma en quant a, ja que és un calc del castellà en cuanto a.
Quant temps fa que no ens veiem?
Quant val això?
Quant al gust, li falta sal.
En quant al preu, trobo que és massa car.
10) Canvi i caiguda de preposicions
– Preposició de: cau davant la conjunció “que”.
Estic convençut/segur que guanyaré la partida.
Estic convençut de que guanyaré la partida.
– Preposició a: no es posa la preposició a davant del complement directe (CD).
Heu posat la Maria en ridícul.
Heu posat a la Maria en ridícul.
