Fa temps que et ronda pel cap una gran idea i finalment t’has decidit a posar-te davant l’ordinador per escriure un llibre?
Fantàstic! Però el primer pas per escriure no és obrir una pàgina en blanc a l’ordinador i teclejar el primer capítol tal com raja… Abans són necessaris altres passos indispensables que et permetran conèixer a fons la història que desenvoluparàs. És part del procés creatiu planificar amb coherència tots els episodis de la novel·la abans de la redacció pròpiament dita.
He de dir que, en els meus inicis, jo em vaig llançar a escriure directament sense tenir coneixements previs de teoria narrativa, i la veritat és m’hauria anat molt bé saber alguns consells pràctics.
En aquest article vull compartir amb vosaltres set consells bàsics que s’han de tenir en compte a l’hora d’escriure una primera novel·la (i no morir en l’intent!).
1. Escriure la sinopsi
Sé que pot semblar il·lògic començar a escriure una novel·la a partir de la sinopsi, però la sinopsi que aquí treballaràs no és la mateixa que la que sortirà a la contracoberta del llibre i que intentarà captar l’atenció dels lectors. La sinopsi que has d’escriure en primer lloc serà el punt de partida que et marcarà el camí que seguiràs. Has de fer-hi constar tots els fets claus de l’obra. Sí, amb spoilers, perquè només serà per a tu. Potser no serà l’argument definitiu i hi aniràs introduint canvis, però això evitarà que a mig fer caiguis en bloquejos literaris.
Es tracta d’escriure un text dividit en tres paràgrafs que es correspondran amb el plantejament, el nus i el desenllaç de la història. Aquesta és l’estructura clàssica, però en escriptura això és el que s’anomena establir les coordenades del relat. Has de saber d’on vens per tenir clar cap on aniràs. Això vol dir planificar minuciosament cada escena de cada capítol: quins personatges hi intervenen, quines localitzacions geogràfiques hi apareixen i quines accions s’hi produeixen.
Per a la primera novel·la, és millor que treballis una arquitectura senzilla, és a dir, una obra sense gaires complicacions argumentals ni amb la intervenció de múltiples personatges. L’habilitat per escriure narracions complexes l’aniràs adquirint amb el temps i a mesura que escriguis (i llegeixis!) molt, és part del procés d’aprenentatge.
2. Definir la veu narrativa
Hem de tenir clar que, en novel·la de ficció, el narrador de l’obra no és el propi autor, sinó que és un personatge creat per l’autor que té la missió d’explicar la història.
El punt de vista (PDV) és l’angle des del qual s’explica l’obra. Per exemple: no és el mateix explicar la història d’un crim des del punt de vista de l’assassí que del detectiu que li segueix la pista i intenta reconstruir els fets.
El punt de vista l’escull l’autor abans de posar-se a escriure i és essencial per presentar els personatges. Així doncs, el narrador presentarà la història depenent del punt de vista escollit.
Hi ha diferents tipus de narrador en funció de la informació de què es disposa a l’hora de narrar els esdeveniments i també en funció del punt de vista que s’adopti.
A grans trets, els tipus de narradors son:
- Narrador en 1a persona (narrador protagonista). El narrador es correspon amb el protagonista de la història i narra els fets en primera persona. És testimoni de tot allò que ocorre en cada escena.
- Narrador en 1a persona (visió múltiple). Tot i que només pot haver-hi un únic narrador per obra que utilitzi la primera persona, poden haver-hi narradors múltiples. En aquest cas, estem parlant d’obres més complexes que tenen la implicació de molts personatges i, per exemple, cada capítol s’explica des del punt de vista d’un personatge diferent. Aquest tipus d’obres també s’anomenen obres corals.
- Narrador en 3a persona. Quan s’utilitza el punt de vista en tercera persona, el narrador no és un personatge del relat, sinó una veu creada per l’autor per explicar la història. Hi ha diverses variacions d’aquest tipus de narrador:
a) Narrador omniscient. És un narrador que ho sap tot i coneix cada detall de la història amb profunditat. Té un coneixement total dels fets i sap què pensen i senten tots els personatges (inclosos els sentiments, sensacions, intencions, plans, etc.)
b) Narrador equiscient. Aquest narrador s’identifica amb un personatge en concret (tot i que no són la mateixa persona). El narrador només coneix i sent el mateix que aquest personatge, que es converteix en central a l’obra, i desconeix la resta de personatges. [Apunt lingüístic: La paraula «equiscient» no està acceptada al DIEC. És una traducció literal del castellà «equisciente», terme que s’utilitza en narratologia per referir-se al punt de vista des del qual s’explica la història.]
c) Narrador deficient. El narrador deficient coneix menys coses sobre la història que el protagonista. Narra únicament el que pot veure i escoltar, sense entrar a la ment de cap dels personatges. Aquest narrador també es coneix amb el nom de narrador objectiu, perquè no inclou cap subjectivitat en la seva narració.
- Narrador en 2a persona. Igual que en els punts de vista en tercera persona, les històries narrades des d’un PDV en segona persona utilitzen la veu d’un narrador, amb la particularitat que aquí el narrador explica el que tu fas, dius o sents.
Recomano el llibre Escribir ficción de la Gotham Writer’s Workshop (Alba Editorial, 2014). Té un capítol dedicat íntegrament als tipus de narradors, molt útil per conèixer-los en detall.
3. Construir els personatges
Crear un personatge no és una tasca senzilla. Requereix certa laboriositat. Pensa que els personatges, especialment el o els protagonistes, tindran un pes fonamental en la història i cal que siguin convincents, versemblants, que tinguin força narrativa i que estiguin dotats de profunditat.
Encara que hagis treballat molt bé la trama, si els personatges fallen, el relat s’ensorra. Així doncs, aquí et deixo alguns punts que has de treballar a l’hora de concebre un personatge:
- Elabora una fitxa amb les característiques físiques (aparença) i psicològiques (personalitat) del personatge. Aquesta informació et servirà per dotar-lo d’una identitat, però sobretot assegura’t de no caure en incoherències. És a dir, la seva personalitat influirà en com reacciona als esdeveniments del relat (si és una persona optimista actuarà d’una manera, i si és pessimista, d’una altra, etc.)
- No tot és blanc i no tot és negre. El protagonista, per molt que s’identifiqui amb l’heroi de la història, també pot tenir una part fosca. Això no vol pas dir que sigui una mala persona, sinó que té virtuts i defectes com tot ésser humà. Per exemple, pot dir alguna mentida ocasionalment, o pot tenir secrets, intencions ocultes, fòbies o dimonis personals que fan que sigui vulnerable i imperfecte. Això l’humanitza i el converteix en un personatge rodó que, a més, evolucionarà al llarg de l’obra. El mateix passa amb l’antagonista: el dolent de la història no té perquè ser un personatge totalment obscur, sinó que pot posseir una part noble o bondadosa que permeti al lector entendre les seves motivacions.
- Menys és més. No pretenguis encabir masses trets, virtuts i/o defectes en un sol personatge. La complexitat d’un personatge no ve determinada per una biografia carregosa. El que has de fer és identificar clarament d’on ve (experiències passades) per definir bé la seva meta i el seu propòsit dins del conflicte central. Treballa a partir d’un esquema bàsic i ves-hi afegint complicacions sense recarregar el personatge en excés.
- Fracassos i èxits. És més interessant veure fracassar un personatge i que s’hagi d’esforçar per assolir els objectius que no pas veure’l triomfar de manera fàcil i des del principi. Com a autor, no li has de posar les coses fàcils al protagonista. Desafia’l. Fes que els seus propòsits es vegin truncats per algun fet inesperat. Si has treballat el conflicte narratiu a fons, podràs traçar els alts i baixos en la línia evolutiva del protagonista per tal que tingui interès narratiu. En altres paraules: sabràs com fer-lo anar des del punt A fins al punt B i que en el camí es trobi amb conflictes i també, naturalment, amb algunes ajudes.
- Cuida els personatges secundaris. És lògic que treballis molt més els protagonistes que no pas els secundaris, però els secundaris (i fins i tot els terciaris) poden ser decisius i influents en la trama. Potser no hi tindran un paper destacat, però poden donar la clau al protagonista per entendre certes coses o poden interactuar amb ell per tal que la trama avanci. Sempre resulta interessant trobar-se amb un bon entramat de relacions i interaccions entre el protagonista i els diversos personatges que es va trobant al llarg del relat.
4. Treballar els espais
Abans d’escriure la novel·la has de tenir clars els llocs on transcorreran les accions. Potser no cal que sàpigues ja d’entrada el nom del bar on un personatge hi farà una cervesa o el nom del carrer per on passejarà, però sí que hauries de saber quines ciutats o països hi apareixeran, així com aquells indrets que seran claus.
Em refereixo principalment al lloc on viu el protagonista o aquelles localitzacions que hauries de conèixer més o menys en detall per descriure l’ambient o la caracterització el més realista possible.
En el cas que les localitzacions siguin reals o identificables pel lector, amb referències geogràfiques concretes, és bo que facis un treball exhaustiu de documentació i, fins i tot, de recollida de dades històriques i culturals. Com més coses sàpigues d’un lloc, més dades podràs proporcionar al lector, al qual se li farà més fàcil submergir-se i quedar seduït pel lloc on el transportes.
D’altra banda, si les localitzacions son inventades o fictícies, el que has de fer és crear-te una fitxa per a cada ciutat, indret o ubicació que inclogui les descripcions, les especificacions i les particularitats que la defineixen per assegurar-te de no cometre errors ni caure en incongruències al llarg dels diferents capítols. Això també t’ajudarà a conceptualitzar-ho millor a l’hora de deixar-ho per escrit i no haver de recórrer a la imaginació cada moment que vols parlar d’una cosa concreta.
5. Establir el conflicte
El conflicte és absolutament essencial en una obra, ja que sense conflicte no hi ha interès narratiu. Generalment, el conflicte és l’espurna que provoca un punt d’inflexió en la vida del protagonista. També permet el desenvolupament de la trama i, de fet, és el desencadenant dels esdeveniments.
Un aspecte importantíssim que cal tenir en compte és que allò que succeeixi ha de ser transcendental per als personatges, és a dir, qualsevol acció que es produeixi ha de tenir un efecte rellevant per al protagonista per tal de generar dinamisme i fer avançar la trama. És cert que els primers capítols de l’obra serveixen per introduir els personatges, però convé plantejar aviat el conflicte i atrapar el lector abans que s’avorreixi amb llargues descripcions de presentació i deixi la novel·la per falta d’intriga, la qual cosa em porta al següent punt.
6. Generar intriga
El recurs de la intriga no és exclusiu del gènere negre ni de les novel·les de suspens. Una novel·la romàntica també pot tenir intriga. Repeteixo, la intriga no té perquè ser suspens; això es relaciona més amb el fet de captar l’atenció del lector amb una trama interessant i uns personatges potents i fer que no pugui deixar de llegir.
La clau és no donar tota la informació de cop, sinó dosificar-la. Fer aparèixer els elements narratius just en el moment més convenient per tal de provocar interès.
Un consell molt útil és acabar un capítol amb algun fet que el lector no s’esperi, fer-li provocar alguna reacció, i enllaçar-ho amb l’inici del següent capítol, d’aquesta manera tindràs el lector enganxat i no podrà parar de llegir.
7. Llegir molt i analitzar més
Aquest últim consell no és ben bé un recurs literari, però sí que constitueix un mecanisme fonamental i necessari per aprendre a escriure. Ara bé, llegir molt no significa devorar tres novel·les en una setmana. Significa llegir una novel·la amb ulls d’escriptor i a analitzar-la narrativament mentre llegeixes.
Intenta descobrir per què l’autor ha fet que passin unes coses determinades en comptes d’unes altres, fixa’t en com ha resolt els conflictes, en com ha disposat les escenes per tal d’aconseguir dinamisme, com ha dosificat la informació per mantenir la intriga, com ha complicat la vida del protagonista i com ha arreglat situacions que semblaven insalvables, quines ajudes o quins impediments ha tingut el personatge… És en aquesta mena de coses en què hem de parar atenció, més enllà de llegir purament per gust i afició literària.
Una altra cosa que pots fer és llegir novel·les del gènere que estàs escrivint. Si escrius novel·la negra, busca autors i obres d’aquest gènere i estudia’n les característiques principals per tal de portar-les a la teva història. Cerca patrons narratius i porta’ls al teu propi terreny, sumant-li l’originalitat del teu relat. El mateix pots fer si escrius novel·la romàntica, ciència-ficció o literatura infantil. Sempre va bé conèixer els trets definidors del gènere que has escollit per aconseguir un resultat amb cara i ulls.
